Un dia em van explicar que una noia en el seu viatge a la Índia li va mossegar un mico salvatge, el guia li va recomanar que millor que anar a un hospital del país, on et pot agafar de tot, millor era un remei que ell mateix utilitzava: un parell de gintònics al dia durant 3 dies.
La història és real i el guia es basa en quan hi havia els britànics en colònies en la Índia i aquests combatien la malària, les febres i varies malalties a base de quinina, diluïda en aigua carbonatada. La quinina és la base de la tònica, així que també s’ anomena “ aigua de quinina”. En aquells temps, la versió de tònica o ”d’aigua de quinina” utilitzada per prevenir malalties com la malària eren molt amargues, degut a les grans quantitats de quinina necessàries per ser efectiva. Degut a això, es va començar a barrejar amb ginebra, per rebaixar la seva amargor. El resultat, un gintònic, es va popularitzar ràpidament entre els britànics, i en poc temps en tot el món.
Avui, la quantitat de quinina que conté la tònica es molt inferior a la d’abans.
Canviant de protagonista però seguint amb begudes populars amb un inici medicinal, es troba la Coca-Cola, creada el 1886 en la farmàcia Jacobs, el farmacèutic desenvolupà aquesta beguda refrescant per intentar deixar la seva addicció a la morfina, ho va aconseguir tornant-se addicte a aquesta nova beguda. Originalment la beguda contenia una barreja de fulles de coca amb llavors de cola i era comercialitzada per alleugerir el mal de cap i les nàusees.
Des de 1903 la Coca-Cola ja no inclou els alcaloides extrets de les fulles de coca com a ingredient en la seva fórmula secreta. Se sap que aquesta beguda va arribar a tenir 9 mil•ligrams de coca per got. Es va substituir per cafeïna, buscant el mateix efecte. Aquests detalls no són mencionats de forma oficial per Coca-Cola.
