Mar 13, 2016
1605 Views
12 0

La marxa dels Castells de la Segarra

Written by

La Marxa dels Castells de la Segarra va néixer l’any 2000 arran que un grup d’amics de la comarca de la Segarra. L’itinerari té una distància de 54 quilòmetres i un desnivell de poc més de 1200 metres acumulats. L’altiplà de la Segarra ofereix un terreny de pujades i baixades constant, però sempre de poca importància. Els pobles que es poden visitar durant el recorregut, cada any canvia de sentit. És a dir un any va en sentit del rellotge i el següent en sentit antihorari. Els pobles que es visiten són:

  • Cervera
  • Guissona
  • Les Pallargues
  • Florejacs
  • L’Aranyó
  • Montcortès
  • Castellnou d’Oluges
  • Altres

Origen de la Marxa dels Castells de la Segarra

Un grup d’amics van tenir la inquietud de dur a terme una nova activitat de caire excursionista inèdita en les terres de ponent. Aquesta nova iniciativa havia de reunir algunes característiques determinades per fer-la atractiva. Es va creure ideal que els castells de la comarca de la Segarra per si sols ja podien representar un atractiu. Alhora que el paisatge que ofereix la comarca a l’inici de la primavera, amb el seu verd intens i els arbres florits, podia acabar d’arrodonir l’espectacle de la caminada.

Dades de la XVII Marxa dels Castells de la Segarra

  • Participants – 2700 persones
  • Desnivell positiu – 650m
  • Distància – 54Km
  • Temps màxim – 14 hores
  • 5 avituallaments

Realització de la XVII Marxa dels Castells 2016 per CordillsLligats.com

A les 6h ens trobem els tres cotxes al Camp d’Esports de Lleida per fer cap a Cervera. A les 7h hi ha el tret de sortida a la XVII Marxa dels Castells de la Segarra. Aparquem i en Pau ens lliura les bosses i targetes identificatives que va recollir el dia anterior.

Dong! La sortida té lloc des de la Universitat de Cervera. Comencem a recórrer lentament pels carrers fins als afores. Hi ha un efecte “embut” que impedeix augmentar el ritme. La sortida del sol és espectacular i en aquest anar caminant, alternem companys de passes tot intercanviant les primeres impressions.

Cap al quilòmetre 5 comença a caminar-se més còmodament. En algun tram tornem a acumular-nos. No és fins al primer avituallament en que hi hauran espais per caminar de forma més tranquil·la. Després de la xocolata desfeta i la coca comencem amb força la caminada.

Arribats a Guissona, sense patir en el darrer quilòmetre algun petit imprevist, com les primeres butllofes coincidim de nou els membres de CordillsLligats. Alguns tot just arriben, d’altres ja marxen. Llonganisa, pa amb tomàquet, brou, vi i refrescs, cafè i pastes és el dinar que ens permet iniciar la segona part del trajecte.

Els darrers 4 quilòmetres se’ns fan eterns però, finalment, arribem de nou a Cervera. Ens reagrupem i prenem una infusió calenta.

Fi de la jornada, amb 56km a les espatlles… o les cames!

Baixades

  • Mapa de la XVII Marxa dels Castells de la Segarra
    Mapa en BAIXA resolució amb el track. Diversos punts d’interès per a conèixer amb tot detall els diferents indrets per on passem.
    [Descarrega’l]
  • Mapa de la XVII Marxa dels Castells de la Segarra (HD)
    Mapa en ALTA resolució amb el track. Ds diversos punts d’interès per a conèixer amb tot detall els diferents indrets per on passem.
    [Descarrega’l]

Track dinàmic

Podeu baixar-vos el track així com obtenir informació extesa dels diferents punts d’interès. Per exemple les ermites, esglésies, viles, etc. Accedint al web de Garmin Adventures i baixant-vos l’aventura al programa gratuït Garmin BaseCamp. Feu clic aquí per a veure’l.

Castells a trobar en la Marxa dels Castells de la Segarra

El castell de Montcortés

Castell de MontornésHistòria del castell de Montcortés

Les primeres referències del castell és dota els dominis dels Anglesola, l’any 1306. Al segle XV passa als Sacirera, que el reformaran completament fins assolir l’aparença actual. Més endavant, passa a mans dels Alta-riba i els Moixó, fins que al segle XXI és adquirit per la família Cos, de l’Aranyó.

Descripció del castell de Montcortés

El castell-palau de Montcortés és un edifici renaixentista de planta rectangular que parteix de les formes habituals de l’època gòtica (nucli massís amb torre) per combinar els elements defensius i de control amb elements sumptuaris i de confortabilitat.

L’estructura és d’argamassa i pedra. Les seves façanes es conceben a partir d’un eix de simetria i es rematen per una coberta a quatre pendents sobre una galeria d’arquets. Presenten espitlleres amb tronera i mènsules que sostenien uns matacans avui perduts. L’accés es fa per la façana de llevant, amb gran porta d’arc de mig punt adovellat, protegida verticalment per una garita. Destaquen els finestrals ornats i el ràfec format per rajoles ceràmiques, d’influència mudèjar.

A l’interior es diferencien els espais destinats al servei i la vigilància del castell, dels espais destinats a habitatge dels senyors.

El castell d’Aranyó

Castell d'AranyóHistòria castell d’Aranyó

El lloc de l’Aranyó fou conquerit a mitjans del segle XI i s’incorporà al comtat d’Urgell. Al segle XIII consta sota domini dels Montsuar i més endavant passarà pels Alta-riba, Burguès i Agulló (família que al segle XVI el transforma en castell – palau).

Al segle XIX la propietat del castell és adquirida per la família Pedrolo, de Cervera (l’any 1918 hi neix l’escriptor Manuel de Pedrolo), que el vendran al segle XX, data a partir de la qual ha tingut una gran varietat de propietaris i habitants.

Descripció castell d’Aranyó

El castell segueix la fórmula constructiva habitual en el gòtic català de nucli massís amb torre adossada a un lateral, sense pati central. Té planta quadrangular, carreus ben escairats, base atalussada, cos prismàtic i massisses façanes. L’escassetat d’obertures li donen un caràcter especialment militar. La façana principal té un gran portal adovellat alçat del nivell de terra, amb escut d’armes a la llinda central, i es remata per una galeria d’arquets.

El caràcter militar del castell es realça a l’interior, on no s’observa la diferència entre llocs destinats a la família del servei i les estances del senyor.

El castell d’Hostafrancs

Història del castell d’Hostafrancs

El castell, avui desaparegut, apareix citat des del segle XI, dins el terme de Guissona, en mans de la família Brocard. Ben aviat passarà a domini dels bisbes d’Urgell, on es manté fins al segle XIX.

El castell de Concabella

Història del castell de Concabella

Les primeres referències del castell són del segle XI. Ben aviat hi consta documentat el llinatge dels “Concha Bella”, vassalls del comte d’Urgell fins al segle XIII. A partir del XIV el castell es transmet de mà en mà (dominis dels Peramola, Oluja, Orís, els Nicolau, els Requesens i els monjos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron) fins que, en agraïment de la seva participació en la presa de Cervera, Joan II el cedeix al seu lloctinent Rodrigo de Bovadilla.

Entre el segle XVI fins la desamortització del XIX, roman sota domini dels Erill, que transformen la fortalesa guerrera en un casal senyorial d’estil renaixentista.

Amb la desamortització, el castell fou adquirit pels veïns de Concabella i fou consecutivament (o simultània) emprat com a residències particulars, cafè i sala d’espectacles, corrals, habitatges privats, escola i pedrera per a d’altres construccions. Durant la guerra civil, fou ocupats pel camp de treball de presoners.

L’any 2004, s’inicià la restauració de l’edifici per a instal·lar-hi el local social i el centre de salut del poble i l’any 2009 si va inaugurar el Centre d’interpretació dels castells del Sió, avui obert al públic.

Descripció del castell de Concabella

El gran castell actual respon a la mutació, habitual en aquestes terres durant la baixa Edat Mitjana, des de la fortalesa pròpia dels temps de conquesta cap al palau renaixentista, per adaptar-se gradualment a les noves necessitats de l’aristocràcia benestant.

L’element més antic està en la massissa i grandiosa torre de la façana meridional, de seva planta quadrada, grossos carreus i grandioses espitlleres a la planta inferior. El recinte annex, de planta quadrangular i una torre a cada cantonada (de les que es conserva una d’octogonal al costat sud-oest) s’alçà en època baixmedieval.

A partir del segle XVI es transforma de la fortalesa defensiva al palau residencial i es guarneix amb elements ornamentals, entre els què destaquen els dos grans finestrals i bellament decorats del costat occidental i la part superior està rematada per una galeria d’arcs petits.

El castell és la seu del Centre d’interpretació de la Ruta Castells del Sió, on s’exposa el patrimoni de les terres del pla de Lleida a través d’un muntatge audiovisual i un recorregut museogràfic pels més de mil anys d’història de les fortaleses de la marca del Sió, incloent els llocs mes emblemàtics del recorregut d’aquest riu per la Segarra, l’Urgell i la Noguera.

El castell de Ratera

Història del castell de Ratera

La primera referència del castell de Ratera data de l’any 1098, dins una quadra pertanyent al terme de Concabella. El petit castell fou reformat als segles XIV i XV seguint les línies d’un gran casal gòtic i transformat al XVI en un molí fortificat que aprofitava les aigües del Sió. Va dependre de la canònica de Santa Maria de Guissona fins la desamortització i, a mitjan segle XX fou adquirit i restaurat per l’arquitecte Joaquim Vilaseca.

Descripciódel castell de Ratera

El castell-molí de Ratera és l’exemplar més ben conservat de molí fortificat medieval de la zona del Sió. La seva fortificació és deguda a les múltiples tensions entre la població i els senyor feudals fins la desamortització, que posaran en perill la integritat del molí i portarà a la seva fortificació amb la incorporació d’elements defensius com merlets, matacans i sageteres.

La seva estructura parteix de dos grans volums rectangulars, enllaçats per un cilindre en voladís que allotja l’escala de cargol. Un tercer cos, de planta rectangular i més baix fou afegit en la restauració de Vilaseca a l’extrem sud de l’edifici. Els seus carreus són regulars i ben escairats. A la façana de llevant hi ha dues portes d’accés amb arc de mig punt adovellat i protegides verticalment pels respectius matacans.

El seu interior s’organitza en tres plantes. A la primera hi ha el molí, a la segona la zona noble i a la tercera la capella, coberta amb arcs creuats.

El castell de les Pallargues

Castell de les PallarguesHistòria del castell de les Pallargues

La primera referència d’aquest castell data de l’any 1040, dins el terme del castell de Guissona. Al segle XIII tenim notícia de la nissaga dels Despallargues, vinculada als hospitalers de Cervera. Al segle XIV i XV el trobem dins els dominis dels Concha Bella i al XVI dels Argençola. Al segle XVII s’adscriu a la vegueria reial d’Agramunt.

A finals del segle XIX va ser venut a la família Rovira, actuals propietaris i habitants del lloc i responsables de l’intensa i extensa tasca restauradora de l’edifici que permet gaudir-ne avui.

Descripció del castell de les Pallargues

El castell de les Pallargues, d’immenses proporcions, pertany al tipus de castell-palau.

La seva planta irregular, formada per tres volums afilerats, revela que la seva construcció ha passat per tres etapes: dins el romànic es construeix una torre circular; durant el gòtic, la torre es fortifica amb una estructura de planta rectangular; i, a partir del segle XVI, la fortalesa perd els seus elements guerrers i adopta l’aspecte de castell-palau renaixentista.

La façana principal està presidida per l’arc apuntat de majors dimensions del gòtic civil català i remata la façana al cantó esquerre per una garita d’angle.

A l’interior, trobem la planta baixa, on es troben situades les dependències destinades als serveis i la presó. Una gran escala de pedra puja a la planta noble, amb gran sala capitular flanquejada per les habitacions i la capella de Sant Miquel. En la part posterior hi trobem els fonaments de l’antiga torre del segle XI.

Avui el castell de les Pallargues és una de les principals fortaleses visitables integrades dins la Ruta dels Castells del Sió.

El castell de Florejacs

Història del castell de Florejacs

Tot i que la primera referència d’aquest castell la trobem a finals del segle XI, és ben segur que el lloc enfonsa les seves arrels abans de la conquesta romana. Florejacs fou un dels darrers enclavaments de frontera conquerits cap a l’any 1063 per Arnau Mir de Tost, qui el va consolidar i transmetre a la seva pubilla Letgarda, esposa de Pere Ponç de Cabrera.

La baronia de Florejacs correspon successivament als Alemany de Cervelló, els Josa, els Ribera, els Agulló de Pinós i, en època moderna, als Sentmenat, Calvo de Encalada i Febrer. Durant el pas dels segles, Florejacs s’ha anat transformant i fonent amb el nucli de cases que han sorgit al redós de les seves muralles fins a convertir-se en una població de marcat traçat medieval.

Des de mitjans del segle XX el castell és propietat dels hereus de la família Febrer, la qual va deturar la degradació iniciada amb l’abandonament del segle XVIII i va emprendre una acurada tasca de restauració, adaptant-lo a la seva residència i, alhora, obrint-lo a visites al públic, des de 1993.

Descripció del castell de Florejacs

Del primitiu castell altmedieval de Florejacs encara es poden seguir les traces voltant la muralla atalussada que envolta la major part del poble actual. L’antic castell termenat tenia un perímetre poligonal irregular, amb uns llenços dotats de sis bestorres de planta quadrada a les cantonades (una de les quals envoltaria l’absis de la primitiva capella castellera) i amb una gran torre d’homenatge al centre. Actualment, només és conserva una de les bestorres, d’uns 20 metres d’alçada, restaurada a mitjans del segle XX i precedida d’una rampa d’accés, i bona part de la seva muralla, especialment remarcable als seus llenços de migdia i poent.

El que avui es coneix com a castell de Florejacs és una mansió senyorial a la que s’accedeix des del que va ser el pati d’armes i que es avui la Plaça del Castell, pavimentada encara per la roca viva del cingle sobre el què s’assenta el poble. Amb elements principalment del segle XVI, el palau es troba adossat a un llenç de muralla emmarcat entre la torre, dotada d’una gran balconada i coronada per merlets, i l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció. Té tres plantes: a la planta baixa es troben les quadres, el celler, la presó i diverses sales; a la primera planta o planta noble, hi ha el saló, dormitori i menjador; a la segona planta hi ha diverses habitacions i saletes.

El castell de Florejacs és una de les iniciatives privades pioneres en el turisme cultural de la Segarra i referència indispensable pels visitants i tots aquells que estimen la comarca.

El castell de les Sitges

Castell de les SitgesHistòria del castell de Sitges

Les primeres referències històriques dels “castrum des Ciges” les trobem a mitjans del segle XI, quan Arnau Mir de Tost conquereix aquest lloc en nom del seu senyor, el comte Ermengol d’Urgell. La història del castell de Les Sitges corre paral·lela a la del proper castell de Florejacs, jurisdicció a la qual pertany al llarg dels segles.

A partir de la Guerra de Successió, el castell romandrà abandonat fins els anys 20 del segle XX, quan els marquesos de Villa-Palma comencen les tasques de recuperació de l’edifici, tot evitant que caigui en la ruïna. Als anys 60, Josep Pla lloa el castell escrivint que transmet una “crispació guerrera que no s’ha evaporat amb el pas dels segles, i una majestuosa torre de l’homenatge, bellíssima”.

Descripció del castell de Sitges

Tot i que l’origen de l’edifici és del segle XI, la major part dels seus elements són del segle XIV. La seva evolució ha anat adaptant-se als diferents estils arquitectònics, conservant els elements de fortalesa guerrera i de residència aristocràtica que el fan un dels més prototípics castells del gòtic català.

La fortificació és de planta lleugerament rectangular, amb les parets de la muralla exterior rematades per merlets, amb la torre de l’homenatge al centre i una única porta d’accés alçada del nivell del al llenç de migdia.

El seu interior s’estructura a partir d’un pati central. A la planta baixa hi ha les bodegues, la tàvega, el forn, els estables i l’antic habitatge del servei. S’accedeix per una escala de doble tram sala a la planta noble, presidida per sala i amb diferents estances organitzades a partir d’un eix central. Al segon pis hi ha la porta original de la torre, de factura romànica i estructura molt especial de triple tancament.

Actualment el castell és obert a visites i és escenari d’actes culturals, lúdics i d’estudi i divulgació del patrimoni de les terres de Lleida.

El castell de Guissona

Història del castell de Guissona

Els orígens del lloc es relacionen amb l’antiga ciutat romana de “Iesso”, fundada entre els segles II i I aC.

Als inicis del segle XI, quan fou conquerida de la d’Ermengol, bisbe d’Urgell, que ho va integrar als dominis episcopals, on es va mantenir fins a l’extinció dels senyorius.

Dintre del terme d’aquest castell es trobaven d’altres de menor categoria o quadres, com Tapioles, Vilamur, Rubiol, la Morana, Concabella, Golonor, les Pallargues, Guarda-si-venes i Fluvià.

Al segle XII consta la família Guissona, segurament els castlans menors d’aquest castell i a partir del segle XIII hi consten els Fluvià. A partir del segle XVI les dependències del castell es varen utilitzar com a presó i ajuntament, fins que, entre 1828 i 1840, foren definitivament ensorrats.

Descripció del castell de Guissona

El primer nucli fortificat és del segle XI i s’assentava en el seu punt més elevat, actualment anomenat de Capdevila.

Pels volts del segle XIV es va desenvolupar un nou perímetre urbà més ampli, al voltant de la canònica i la seva sagrera, al qual s’accedia a través de tres portals amb torres. Dos d’aquests portals, el de Sant Roc (al carrer Bisbal) i el Nou (al carrer del Portal Nou) foren enderrocats amb el creixement urbanístic de mitjans del segle XX. El portal de l’Àngel, restaurat a partir del primer pis durant el darrer terç del segle XX, és l’únic portal actualment conservat, al cantó septentrional del clos de la vila.

Annexa al portal de l’Àngel es troba bona part del primer pis del llenç de l’antiga muralla, amb uns carreus de pedra sorrenca i disposició en filades de grans blocs. Aquest tram té uns tres metres d’alçada i tretze de llargada i es troba força malmès per portes i finestres fetes en èpoques modernes.

El castell del Llor

Història del castell de Llor

La primera referències del “castrum Lauro” és al primer quart del segle XI, en un litigi pel seu domini entre el bisbe d’Urgell i el senyor de Lavança.

Al segle XII el Llor consta ja com a castell termenat i inclou dins el seu terme les quadres de Castellmeià, el Far, Sant Guim i Bellveí. El seu domini passa a la canònica de Solsona i, més tard, als Copons, que mantingueren el senyoriu fins a finals del segle XVII. Dels copons passa als Mata, que el conservaren fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX.

Amb la desamortització, el castell va quedar en l’abandonament que provocà la seva ruïna progressiva fins que, a principis del segle XX, la seva torre i els darrers trams de mur foren definitivament ensulsiats.

Descripció del castell de Llor

Escassos vestigis romanen d’aquest castell, alçat al cim del turó que corona el poble. Al primer quart del segle XX es conservava dempeus encara un casal senyorial baixmedieval, de planta rectangular i amb una robusta torre de planta circular, però fou desfet al llarg del segle XX, en especial per les obres de construcció del dipòsit d’aigua de la població.

Avui només resten unes poques filades dels murs, amb uns carreus ben tallats de grans dimensions formant una cantonada, i una espitllera de perfil parabòlic mig colgada al mur de llevant. Al centre encara és accessible un ruïnós espai que fou reutilitzat durant la darrera guerra civil com a refugi de la població.

El castell de Castellmeià

Castell de CastellmeiàHistòria del castell de Castellmeià

La primera referència d’aquest castell data de l’any 1044, dins les possessions dels comtes d’Urgell.

Des de meitat del segle XII, està sota domini de Santa Maria de Solsona. Al segle XIV el trobem dins les possessions dels Vergós, artífexs de la transformació del primitiu castell altmedieval en la fortalesa gòtico-renaixentista que ha sobreviscut fins els nostres dies.

A finals del segle XVII és senyor del castell en Francesc de Junyent i de Vergós. Aquest milità en l’exèrcit borbònic durant la guerra de Sucessió. Va rebre en recompensa el marquesat de Castellmeià (títol que després va passar successivament als Amat, als Càrcer i als Vilallonga).

Descripció del castell de Castellmeià

El Castellmeià és el fruit de la reforma feta als segles XIV i XV. Aquesta va fer mutar l’antiga fortalesa militar en un castell-palau de tipologia gòtica habitual.

La planta del castell és aproximadament triangular. Consta d’una torre de planta quadrada amb els cantons arrodonits, al vèrtex nord. També disposa d’una segona torre escapçada, al costat de ponent.

Les façanes exteriors conserven una filera de finestrals tardo-gòtics decorats amb motllures i motius heràldics. Aquestes estan rematades per una galeria d’arquets.

Una porta adovellada la façana de migdia comunica amb un vestíbul poligonal a l’interior. Aquesta dóna a les cavallerisses, els cups i a la monumental l’escala que puja a la planta noble. La sala, centre de la vida senyorial del castell, és de grans dimensions i presenta una doble alçada interior. El sostre és de bigues i té a sobre unes golfes que permetien accedir a la gran torre.

El castell de Malgrat

Castell de MalgratHistòria del castell de Malgrat

Entre els segles XI i XII trobem el castell dins un litigi entre l’esglèsia de Solsona i la família de Puigverd. Al segle XIII passa a mans dels Cervera. Al segle XIV s’incorpora a la vegueria de Cervera, tot i que ben aviat torna a la canònica solsonina. Llavors es manté fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX.

Actualment, pertany a la família Herrero, qui hi ha dut a terme una ingent tasca de restauració.

Descripció del castell de Malgrat

El gran casal, d’estructura de forma cúbica. S’alça sobre un gran pujol rocós atalussat, amb les cantonades reforçades per carreus ben tallats i de mida gran i amb una coberta a dues pendents. Ha recuperat recentment la imatge de fortalesa medieval gràcies a la tasca dels actuals propietaris.

Del robust cos del castell emergeix una torre de planta quadrada reconstruïda des dels fonaments. Consta d’una espitllera a cada cara. L’accés a l’interior del castell es fa mitjançant una porta d’arc de mig punt adovellat. Aquesta es situada al primer pis, a la què s’arriba per una rampa de pedra en forma de colze.

L’exterior mostra diverses espitlleres i matacans. S’envolta per un jardí paisatgista.

El castell de Castellnou d’Oluges

Història del castell de Castellnou d’Oluges

Tot i que molts permeten situar un origen molt més reculat, el castell no es documenta fins l’any 1076, sota domini de Guerau Ponç, vescomte d’Àger i Cabrera i vassall del comtes de Cerdanya per aquest castell.

Al segle XII passa a les canòniques de la Seu i de Solsona. A finals del XIII als Oluja. Al XIV s’incorpora a la vegueria de Cervera.

Més tard, serà cedit pel rei Joan II a Rodrigo de Bobadilla. Durant els segles XVII, XVIII i XIX consta a mans de les famílies Reguer i Marimon.

A finals del XIX s’extingeix el senyoriu de Castellnou d’Oluges. El castell entra en decadència fins convertir-se en un espai molt degradat, dedicat a usos agrícoles.

Descripció del castell de Castellnou d’Oluges

Aquest castell està avui molt deteriorat per la construcció d’espais auxiliars de les explotacions agrícoles i el dipòsit d’aigua de la població. De la primitiva fortalesa, molt modificada ja al segle XVI, resten alguns dels llenços perimetrals, reforçats per un gran contrafort atalussat i amb algun finestral motllurat avui completament tapiat.

El més destacable és la bestorre de planta rectangular i 8 metres d’alçada. Aquesta es construïda alternant filades de carreus rectangulars, molt ben escairats i lligats, de mida diferent. Hi són visibles forats afilerats, per col·locar la bastida, i espitlleres estretes.

El castell de Cervera

Història del castell de Cervera

La tradició diu que fou construït pel visigot Wamba sobre unes ruïnes iberoromanes. La primera referència documental del castell de Cervera és l’any 1026. Els comtes de Barcelona donaren el puig i castell de Cervera a tres famílies de repobladors, encapçalats per Guinedilda.

A mitjan segle XI n’és castlà Hug Dalmau de Cervera, sota l’alt domini dels comtes de Barcelona. Forma part de les fortificacions de la ribera del riu Ondara. Als anys 1066 i 1114 caurà de nou en mans sarraïnes. Serà reconquerit de nou per les tropes feudals dels Timor i els Cervera.

A partir del segle XII comencen temps de prosperitat pel lloc. Poc a poc, es converteix en el nucli del poder reial de la zona.

L’any 1359 tingueren lloc a Cervera les corts Generals de Catalunya, que crearen la Diputació del General, coneguda ben aviat com a Generalitat de Catalunya. Durant aquest segle Cervera s’envolta d’unes muralles que fan de la vila en una fortalesa. Tot i això el castell es sumirà en la ruïna fins al segle XV, quan cau en mans de Joan II.

Fins al segle XVIII es documenta un castell fort i poderós. Es refugi d’habitants de nuclis isolats durant els anys del bandolerisme.

Durant el segle XIX, la ruïna torna al recinte. Fou pràcticament ensulsiat del tot a principi del segle XX. No obstant, a finals del mateix segle, la Paeria de Cervera posa en marxa un projecte de recuperació del monument. La primera fase reconstructora ha estat acabada l’any 2008.

Descripció del castell de Cervera

Un inventari del 1482 descriu l’estructura del castell en època baixmedieval:

  • Dues torres
  • Diverses cambres
  • Ferreria
  • Forn
  • Capella
  • Cisterna
  • Estable
  • Pallissa
  • Cellers
  • Garita
  • Un gran pati central

No obstant, a principis del segle XX tot va quedar arrasat.

Actualment, al cantó oest, s’han conservat les restes d’una muralla (que podria ser del segle XI) acabada amb sengles torres d’angle. Els actuals treballs de reconstrucció han alçat de nou el seu perímetre. Aquest, consta de forma quadrada, amb torres circulars a les cantonades.

El castell de Sant Guim de la Plana

Història del castell de Sant Guim de la Plana

L’any 1065 documentem per primer cop el castell de “Sancti Guilelmi”. Fins la segona meitat del segle XII no s’anomena la nissaga dels Santguim com a castlans del lloc, dins el terme del castell del Llor i domini dels comtes d’Urgell. La història sobre el lloc es força desconeguda. Es confon amb la de Sant Guim de la Rabassa.

Des del segle XVIII consta sota el senyoriu dels marquesos de Santa Maria de Barberà.

Descripció del castell de Sant Guim de la Plana

A dia d’avui, no resta cap vestigi de la primitiva fortalesa. Al lloc del seu més probable emplaçament s’alça un gran casal senyorial del segle XVI. Murs atalussats, fets amb carreus llargs i ben tallats, i d’escasses obertures li donen una aparença robusta de fortalesa medievals. El casal està dividit verticalment en diversos habitatges particulars. Aquests han desfigurat en bona part les estructures originals. Doncs, es tanca el nucli pel seu costat nord i hi dóna accés a través d’un estret passadís, que constitueix un dels tres antics portals de la vila.

El castell de Vicfred

Història del castell de Vicfred

L’any 1040 consta “Bechfred” dins el testament de Ramon Mir. Més endavant, consta successivament dins el patrimoni dels Ribelles, dels Torroja i dels Fluvià.

Al segle XIV el trobem dins les possessions dels Cardona. Al segle XVII, en la batllia de Torà, dins la vegueria de Cervera.

Tres personatges reials hi passaran nit en el seu pas per la Segarra:

  • Felip d’Anjou, futur rei Felip Vè d’Espanya, l’any 1701
  • Carles de Borbó, pretenent al tro, l’any 1837
  • Amadeu I de Saboia, camí de l’exili, l’any 1873

Des de finals del segle XIX va quedar abandonat durant gairebé 100 anys. Llavors que fou adquirit i per iniciativa privada fou restaurat i obert al públic.

Descripció del castell de Vicfred

Avui el castell es presenta molt modificat respecte la seva configuració medieval. Avui es troba encimbellat en un mirador privilegiat sobre les terres de la plana de la Segarra. Conserva una torre molt modificada, de planta quadrada i remat emmerletat. El transcurs dels segles l’ha fet evolucionar arquitectònicament fins a convertir-se en una mansió senyorial, amb trets dels segles XVII i XVIII.

A l’interior es conserva:

  • Les quadres
  • La masmorra
  • El celler
  • Una escala de pedra condueix al pis superior
  • Al pis superior es troba
    • Les estances nobles
    • La sala de música
    • El gran menjador
    • L’oratori dedicat a la Mare de Déu dels Dolors
    • Una bonica cuina

Tot farcit d’objectes i records d’èpoques pretèrites.

El castell d’Ivorra

Història del castell d’Ivorra

L’any 1031, apareix per primera vegada el lloc d’Ivorra. Al segle XII apareix el llinatge dels Ivorra, castlans de la fortalesa. Al segle XIV es documenta vinculat al comtat de Cardona. Al segle XVII, s’integra dins la vegueria de Cervera.

Descripció del castell d’Ivorra

D’aquesta fortalesa resten dos elements constructius:

  • La cisterna
  • La torre de l’homenatge.

L’antiga cisterna es localitza sota la Plaça Major i és visitable. Datable del segle XIII i fou arranjada entre 1992 i 1993. Té una planta rectangular, coberta amb volta de quart d’esfera. S’hi accedia per una obertura quadrada al mig.

La torre de l’homenatge presenta un encofrat que permet datarla cap a l’any 1000. És de planta rodona i té una alçada actual de 20 metres. La porta d’accés es troba a uns 4 metres d’alçada. Aquesta comunica amb un espai que fa uns anys es va aprofitar com a presó municipal.

El castell del Portell

Història del castell del Portell

El primer senyor de Portell va ésser Bonfill, vers l’any 1028, vassall del comtat de Berga. A finals del mateix segle, el castell passa a mans de Santa Maria de Solsona. S’hi manté, integrat dins de la vegueria de Cervera, fins l’abolició dels senyorius al segle XIX. La tradició hi situa el naixement miraculós de Sant Ramon Nonat.

Descripció del castell del Portell

La torre de planta circular de Portell, que s’alçava al centre d’un castell desaparegut, és un exemples prototípics de torre romànica. Els carreus del seu aparell no són gaire grans. Aquests són poc treballats i lligats amb morter, cosa que permet datar-la prop de l’any 1000. Avui només se’n conserva la part inferior. Aquesta consta d’un diàmetre de 6 metres i una alçada de 4 metres. La recent restauració tot i aturar-ne la degradació, potser hi ha esmerçat massa ciment a l’hora de rejuntar-ne els carrers.

El castell de Ferran

Història del castell de Ferran

Al tombant de l’any 1000 tenim les primeres notícies d’aquest castell. Es trobava en mans d’Isarn, del comtat de Cerdanya. Al segle XII, s’integra al comtat de Barcelona, sota el domini dels Alemany de Cervelló. A la segona meitat del segle XIII el trobem dins el vescomtat de Cardona.

Al segle XV la castlania es transmet dels Ivorra als Riba. Al segle XVII, als Tristany. Fins a l’extinció dels senyorius va pertànyer successivament als ducs de Cardona i als marquesos de Benavent.

Descripció del castell de Ferran

Al cim del turó on s’alçava el castell de Ferran només s’aprecien ruïnes d’una estança rectangular. La seva construcció fou recent, però es troba en un estat de complet abandonament. El poble es va estendre per la costa d’aquesta muntanya, possiblement formant en origen una vila closa encapçalada pel castell. La seva muralla continuaria amb la part posterior de les cases. S’enllaçava l’església romànica de Sant Jaume (dels segles XI i XII) i els carrers de la Plaça i del Castell.

El castell de Malacara

Història del castell de Malacara

Els documents més remots del lloc el situen al segle XI sota domini d’Hug Dalmau, dins el comtat de Cerdanya – Berga. A finals del segle XIII es trobem dins el vescomtat de Cardona, essent castlà Ramon de Montalbà. A partir del segle XIV el trobem successivament en possessió dels Rabinat, els Cescomes i els Sabater.

L’any 1616 aquest castell va ésser destruït per ordre del virrei duc d’Alburquerque. El pretext d’enderroc fou que era refugi de lladres i bandolers. Posteriorment fou reconstruït per la família Riquer, però com a casa senyorial dedicada a la pagesia. A finals del segle XIX, es transmet als Triter-Regàs. Aquests que mantenen la tasca de restauració i millora del casal i la veïna església de Santa Maria.

Descripció del castell de Malacara

Las demolició del duc d’Alburquerque va enderrocar completament el castell. Així doncs, no hi ha cap vestigi a trobar que ens parli del seu passat medieval.

La reconstrucció del segle XVII aprofita en bona mesura els carreus anteriors, alçant un edifici amb aspecte de gran casal senyorial.

Des del puig rocós on s’alça el castell es gaudeix d’una magnífica vista sobre els seus encontorns. Segons la llegenda s’hi amaga un tresor enterrat de monedes d’or embolicades en una pell de bou.

El castell de Santa Fè de Segarra

Història del castell de Santa Fè de Segarra

El terme de “Sancta Fide” ja es documenta al voltant de l’any 1025 dins els dominis del comte de Cerdanya. El llinatge Santafè no apareix fins el segle XII. Al segle XIV consta aquest castell sota la senyoria dels Fals. Entre els segles XV i mitjans del XVII, pertany als Calders, dins la vegueria de Cervera. Després passa als Pinós i Alentorn, marquesos de Barberà. Aquests, retindran el domini fins l’extinció dels senyorius.

Descripció del castell de Santa Fè de Segarra

La majoria de les estructures visibles corresponen a les reformes del segle XVI. Aquestes, varen transformar la fortalesa guerrera medieval en una residència senyorial.

La part sud del castell es troba dividida verticalment en un seguit d’habitatges. A l’extrem de llevant roman una torre de planta rectangular, amb espitlleres i restes de la primitiva porta que tancava la població.

La part posterior del castell, roman abandonada. Mostra diversos elements d’origen baixmedieval:

  • Una porta adovellada en arc de mig punt
  • Uns finestrals gòtics

El nucli del poble immediat al castell conserva:

  • Una esvelta torre d’origen medieval i planta rectangular
  • Alguns llenços de la muralla
  • Un gran portal de dovelles en forma d’arc de mig punt que s’alça a l’entrada del poble

El castell de Vergós Guerrejat

Història del castell de Vergós Guerrejat

La primera referència data de l’any 1103. Es quan Berenguer de Puigverd hi tenia la castlania, dins el comtat de Berga. Al segle XII consta en mans de la la nissaga dels Vergós i a finals del segle XIII en mans dels Oluja, descendents seus.

Al segle XV el lloc es troba dins de la vegueria de Cervera. Entre els segles XVI a XVIII està sota domini de la família Meca. Aquesta, el reformen fins a donar-li la fisonomia actual de gran casal. També alcen l’església parroquial de Santa Magdalena annexa.

A partir de 1866 el castell passa a mans dels Sabater, marquesos de Campmany. Aquests, mantingueren la propietat fins l’extinció del règim senyorial. Avui és de propietat municipal.

Descripció del castell de Vergós Guerrejat

El conjunt format pel castell, l’església i la rectoria ofereixen l’aspecte d’un gran casal senyorial. Va adquirir rellevància amb la reforma feta entre els segles XVI i XVII. En aquesta, en va fer desaparèixer les traces romàniques. Consta de planta baixa i dos pisos, amb una teulada asimètrica a dues vessants, recentment restaurada.

El seu interior està essent reconstruït des de l’estat de ruïna per part de l’Ajuntament d’Estaràs. S’hi projecta l’obertura al públic d’un centre cultural.

El castell de Montfalcó Murallat

Història del castell de Montfalcó Murallat

Hom especula que abans de la conquesta, Montfalcó era una suda (fortalesa aràbiga). Tanmateix, la primera referència documental del Monte Falconi data de l’any 1043, i està integrat dins el comtat ceretà.

Al darrer terç del segle XII trobem el castell dins els dominis dels Cervera. A inicis del segle XIII, passa als Cardona, que l’integren al vescomtat fins a la desamortització dels senyorius.

El castell és l’escenari de les conteses entre:

  • Ramon Folc de Cardona i el rei Jaume II (al segle XIV)
  • La Generalitat i el rei Joan II (al segle XV)
  • Les forces catalanes i les franceses expulsades de Cervera en la guerra dels Segadors (segle XVII)

A partir del segle XVII se l’anomenarà Montfalcó del Duc, arran de la concessió del ducat als Cardona.

Descripció del castell de Montfalcó Murallat

L’antic castell de Montfalcó ha conservat fins al dia d’avui el parapet continu dels llenços de les seves muralles. Aquestes envolten la vila i s’adapten a la roca que les fonamenta. Els habitatges de pagès construïts seguint la muralla a partir del segle XVI no han desdibuixat la seva imponent silueta.

La muralla està feta amb carreus rectangulars irregulars units amb morter, amb alguna espitllera. Ells llenços tenen perfil corbat i a l’angle est envolten l’absis de l’església de Sant Pere. En aquest lloc on hi hagué una torre de defensa. La seva alçada màxima no supera els 8 metres i la seva amplada és d’entre 2 i 3 metres. La restauració dels baluards han sanejat el perímetre exterior. També han recuperat el camí de ronda que l’envolta.

L’accés a la vila es fa al costat sud, per l’única entrada. Aquesta és fortificada amb doble porta col·locada en angle recte.

La plaça central conserva una part de l’antiga porxada que envoltava la primitiva plaça d’armes. Sota aquest indret hi ha una:

  • Una gran cisterna
  • Un pou de gel
  • Dos cups de vi

Els carrerons estan coberts alternant amb arcs de mig punt i arcs apuntats, de baixa alçada. Aquests, comuniquen a ponent amb l’antic forn de pa comunal. A llevant, comuniquen amb l’església romànica de Sant Pere, en procés de restauració.

Per a més informació i inscripció a la Marxa dels Castells, visiteu la pàgina web oficial de la Marxa dels Castells

On s’ubicava l’inici i arribada de la XVII Marxa de 54Km pels Castells de la Segarra?

Article Categories:
Aventures

Comments are closed.

JosepMRodes.cat
Un web d'en Josep M Rodés